Cercar en aquest blog

dimarts, 27 de desembre de 2011

"Regular" i "regularitzar"

No hem de confondre els verbs "regular" i "regularitzar" en alguns significats en concret. D'una banda, hem d'escriure "regular" amb el significat de "mantenir alguna cosa en un grau o una condició volguts". Regular, doncs, pot ser sinònim de "graduar". Exemples: "*Des del menjador es pot regularitzar la temperatura de tota la casa", és amb el verb "regular"; "*Volen regularitzar el cabal del riu", s'usa el verb "regular"; "*El metge li ha recomanat un medicament per regularitzar el nivell de colesterol", s'escriu amb "regular". Encara que no hi faci referència, cal tenir present que "regular" també pot ser un adjectiu.

D'altra banda, hem d'escriure "regularitzar" amb el significat de "donar a alguna cosa una forma legal, reglamentària". Exemple: "*Els immigrants s'esperaven a comissaria per regular el seu permís de residència", la forma correcta és "regularitzar".

Crec, si no recordo malament, que avui és el primer dia que faig ús de l'asterisc (*); per si de cas algú no ho sap, vol dir que l'oració que està marcada amb aquest signe és incorrecta.


Per acabar, us desitjo a tots un molt bon Nadal i una bona entrada d'any 2012. Moltes gràcies per tots els comentaris que feu ;-) Ja sabeu, qualsevol dubte, suggeriment, proposta, etc, sobre el blog serà ben rebut/uda!

dilluns, 21 de novembre de 2011

"Tauler" i "taulell"

Fa uns dies estava parlant amb un amic i darrere meu vaig sentir que algú parlava de no sé què d'un tauler, i vaig pensar que aquesta persona no tenia gaire clara la diferència entre tauler i taulell.

Un "tauler", segons el DIEC2, és una "peça de fusta plana, llisa i de poc gruix, composta per una post o un conjunt de posts unides pel cantell, amb travessers a la cara oposada per a evitar que es guerxi, o fabricada amb aglomerats, enllistonats o contraplacats, com la usada en dibuix i pintura per a fixar-hi, amb xinxetes, bandes de paper engomades, etc., el paper o la tela". És a dir, que podem parlar d'un tauler d'anuncis o d'un tauler d'escacs.

En canvi, un "taulell" és una "taula estreta i llarga com la que hi ha a les botigues per a mostrar els gèneres als compradors, als bars i cafès per a servir-hi les begudes, etc". Per tant, quan paguem en una botiga ho fem al "taulell", no pas al "tauler".

dilluns, 7 de novembre de 2011

Apunts sobre els quantitatius indefinits

Després dels últims dies, en què parlàvem dels adjectius i dels canvis que pateixen quan els passem a plural o a femení, avui us presento algunes qüestions relatives als quantitatius. Recordem que els quantificadors quantitatius (la terminologia pot variar d'un manual a un altre; Fabra, per exemple, parla d'indefinits) són els que indiquen la quantitat d'un conjunt de coses o de persones, sense precisar-la numèricament. Sempre precedeixen el substantiu que determinen.

Els variables són: molt (-a, -s, -es), poc (-a, -s, -es), quant (-a, -s, -es), tant (-a, -s, -es), bastant (-s) i gaire (-s). Els invariables són: més (de), menys (de), gens (de), prou (de), força, massa i que.

La qüestió que avui us vull comentar és la següent: no existeixen les formes "prous", "forces" o "masses", així com tampoc "bastanta" o "bastantes". Evidentment que en la llengua oral col·loquial i espontània jo també uso algunes d'aquestes formes, però en contextos formals i en llengua escrita (entenc també en àmbits formals) s'hauria d'evitar d'utilitzar aquestes formes que he esmentat.

Es podrien fer algunes apreciacions més sobre aquest tema, però ja sabeu que no m'agrada fer comentaris molt llargs (perquè entenc que es pot fer pesat de llegir i que com més curt més amè). Per tant, ho deixo aquí!

dijous, 27 d’octubre de 2011

No t'hem oblidat, Joan

Avui fa un any que lamentàvem la mort de Joan Solà, i per tal de commemorar-ho vull fer-li un petit i modest homenatge recordant el que sens dubte ha sigut el millor lingüista dels últims temps a casa nostra.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Sobre el nombre dels adjectius

Ara que ja hem parlat sobre els canvis derivats del gènere dels adjectius avui vull parlar sobre els canvis que es produeixen en el nombre, és a dir, a l'hora de fer el plural dels adjectius:

- Els adjectius acabats en -a àtona en el singular canvien aquesta -a en -e en fer el plural: dolça, dolces.
- Els adjectius acabats en vocal tònica en el singular recuperen la -n- etimològica: rodó, rodons, rodones; pla, plans, planes.
- Els adjectius aguts acabats en -s o en una altra consonant en singular fan el plural masculí en -os: fosc, foscos; lleig, lletjos.

diumenge, 25 de setembre de 2011

Canvis ortogràfics derivats de la flexió dels adjectius

Tot seguit exposo algunes de les "normes" més importants sobre els canvis que es produeixen en els adjectius en fer-ne la flexió.

- Aparició de la -n- etimològica en els adjectius que en masculí singular acaben en vocal tònica: bo, bona, bons, bones.
- Sonoritzacions de sons (oclusius i fricatius sords): buit, buida, buits, buides; groc, groga, grocs,  grogues.
- Canvis ortogràfics: tranquil, tranquil·la, tranquils, tranquil·les; espès, espessa, espessos, espesses.
- Pas de la -u- a la -v- en els mots acabats en -au, -iu, -ou: blau, blava, blaus, blaves; viu, viva, vius, vives; nou, nova, nous, noves
- Presència o absència d'accents i de dièresi: tebi, tèbia, tebis, tèbies; genuí, genuïna, genuïns, genuïnes.
- Canvi de la lletra -e- en -o- quan el masculí acaba amb -leg: homòleg, homòloga, homòlegs, homòlogues; anàleg, anàloga, anàlegs, anàlogues.

dissabte, 17 de setembre de 2011

Més qüestions sobre el gènere dels adjectius

Quan l'últim dia parlàvem del gènere dels adjectius vam fer-ne una classificació en una o dues terminacions. En els adjectius d'una terminació incloíem els acabats en -e àtona, però no tots, sinó "la majoria". És a dir, que n'hi ha alguns que tenen aquesta terminació àtona però que, en canvi, fan el plural amb -a (i no són, per tant, d'una terminació). Avui, doncs, us faig una petita llista que inclou aquells adjectius més comuns i freqüents en la llengua del dia a dia; evidentment, no hi són tots.

agre / ample / benigne / culte / destre / digne / esquerre / inepte / magre / maligne / negre / pobre / pulcre / recte / selecte / sinistre / vague [...]

També alguns acabats en -cte.

abjecte / abstracte / addicte / autodidacte / circumspecte / compacte / convicte / correcte / directe / docte / estricte / estupefacte / exacte / infecte / intacte / invicte / predilecte / perfecte [...]

És a dir, tots aquests adjectius fan la forma femenina amb una -a final.

dilluns, 5 de setembre de 2011

Sobre el gènere dels adjectius

M'he fixat que tot sovint apareixen dificultats a l'hora d'escriure segons quins adjectius en la forma femenina o en les formes de plural. Per tal d'abordar el tema amb senzillesa, dividim els adjectius segons que siguin d'una terminació o de dues.

- Els adjectius de doble terminació són els que tenen morfemes diferents per al masculí i per al femení (és a dir, que canvien). Així doncs: 
     -Ø / -o / -e per al masculí: gris-Ø, fond-o, ampl-e.
     -a per al femení: gris-a, fond-a, ampl-a.

- Els adjectius d'una sola terminació tenen la mateixa forma per al gènere masculí que per al femení (és a dir, que no canvien). Incloem els següents grups:
     - La majoria dels acabats en -e àtona, inclosos els acabats en -ble:        jove, lliure, alegrefeble.
     - Els acabats en:
          -ista, -cida: egoista, homicida.
         -al, -el, -il: actual, rebel, difícil. (Excepcions: mal/mala,                   tranquil/tranquil·la, paral·lel/paral·lela...).
          -ant, -ent: elegant, eficient. (Excepcions: atent/atenta,       
          valent/valenta, dolent/dolenta...).
          -ar, -or: popular, anterior. (Excepcions: avar/avara, car/cara,
          sonor/sonora, traïdor/traïdora...).

Per acabar, recordem que els adjectius acabats en -ç tenen una sola terminació en el singular però dues en el plural: home audaç i feliç; dona audaç i feliç; homes audaços i feliços; dones audaces i felices.

divendres, 19 d’agost de 2011

Ojalà...

Avui us parlo d'un barbarisme que ha estat força estès arreu, però que últimament sento menys. No sé si només ho percebo jo, però tinc la sensació que cada vegada entre els catalans hi ha més cura lingüística. Si és així millor, és bon senyal.

Per aconseguir un bon és del català, depurat de castellanismes i d'incorreccions que empobreixen la nostra llengua, hem de dir "tant de bo". No deixa de ser curiós, però, almenys per a la gent que ens interessa la llengua, com moltes persones adopten la paraula "tal qual" i l'adapten a les nostres regles ortogràfiques (en el cas de "ojalà" posant-hi l'accent obert). Almenys hem guanyat la batalla ortogràfica, que ja és molt en un país en què la llengua no gosa de la normalitat que hauria de tenir, com qualsevol altra llengua del món. Tant de bo l'aconseguim algun dia, aquesta normalitat!

divendres, 5 d’agost de 2011

"Cremallera" i "ordre"

Tornant a les paraules que canvien de significat segons el seu gènere, avui vull parlar de "cremallera" i "ordre".

EL cremallera és el ferrocarril de muntanya com els de Montserrat o el de Núria, per exemple. LA cremallera, en canvi, és el sistema de tancament de les peces de vestir, de les motxilles, etc.

Ordre en masculí fa referència a la "disposició regular de les coses", segons diu el DIEC2; en femení es refereix a un manament que cal obeir.

M'he fixat que el DIEC2 remet la forma "orde" a alguns significats d'"ordre", però no ens confonguem perquè no els inclou tots, com el significat que té a veure amb la religió, per exemple. És a dir, que d'"ordre" sempre se'n pot dir "orde", però "orde" no sempre pot ser "ordre". No sé si m'he explicat gaire bé, em sembla que avui no estic inspirat.

Per cert, aquesta és l'entrada número 100!! Gràcies a tots els que ho feu possible ;-)

dilluns, 25 de juliol de 2011

El Canigó de Jacint Verdaguer

Avui no parlo sobre cap barbarisme ni cap construcció sintàctica. Avui em ve de gust parlar-vos d'una de les obres més grans de la literatura catalana: el Canigó de Jacint Verdaguer.

Tinc l'excusa que ahir vaig anar d'excursió a pujar a l'Aneto, i de pujada vaig passar per davant de la Maladeta (o això crec, segons els mapes), que és la Maleïda del poema de Mn. Cinto Verdaguer. Així doncs, aprofito l'avinentesa per recomanar-vos a tots la lectura de Canigó, si és que encara no l'heu feta, perquè si us agrada llegir poesia en gaudireu moltíssim, creieu-me. Us servirà per conèixer millor la geografia pirinenca.

A banda, em va agradar molt que al refugi de La Renclusa (inaugurat el 1916, si no recordo malament), que és des d'on vaig iniciar l'ascens, tenen una petita placa commemorant el poema de Verdaguer.

dissabte, 2 de juliol de 2011

"A" o "Per" la tarda...?

És ben sabut que l'ús d'algunes preposicions en català és força divergent segons els dialectes i segons els gramàtics. Hi ha, però, algunes usos que Fabra ja va deixar clars en la gramàtica del 1918 (la nostra gramàtica normativa).

Concretament, diu el següent:
"Notem que les expressions pel matí, per la tarda, pel vespre, per la nit són dolentes; cal dir al matí, a la tarda, al vespre, a la nit".
És a dir, que les parts del dia han d'anar precedides de "a" i no pas de "per".

En canvi, els noms de festes i de certs períodes de temps van precedits de la preposició per. Exemples: "Per Nadal", "Per Setmana Santa", etc.

PD. Demà me'n vaig i tota la setmana que ve seré fora sense internet. Ho dic perquè no podré contestar comentaris (si fos el cas que en deixéssiu algun) ni actualitzar el blog. Tornaré el dia 11. A reveure! 

dimarts, 14 de juny de 2011

Quina xapussa!

Avui parlem d'un barbarisme més: xapussa. El fet que hagi escollit aquest està motivat perquè l'altre dia, no recordo on, vaig sentir un home que ho deia i em va inspirar per a la següent entrada del blog (que és aquesta). M'imagino que molts de vosaltres sabeu que és incorrecte, però, llavors, com s'ha de dir? Aquesta és la qüestió!

Tenim diverses possibilitats: nyap, bunyol o esguerro són les que ara em vénen al cap. L'adjectiu xapusser el podem substituir per les següents paraules: barroer, sapastre o potiner. Com que hi ha diversos mots per dir-ho, escolliu el que més us agradi. A mi, en concret, els que més em tiren són nyap i sapastre, respectivament. I a vosaltres?

dimecres, 1 de juny de 2011

És a punt de sortir

L'expressió del títol la sento molt sovint. Tant, que ja estic avorrit de sentir-la. Sobretot a les estacions de RENFE és allí on l'he sentida més. Imagino que això es deu al fet que tenen la gravació feta des de fa temps i no l'han canviada. Per què fer-ho si s'han de gastar diners? Deuen pensar que això de la correcció lingüística (de vital necessitat en la nostra llengua tenint en compte tal com està el català avui en dia) no és important i que no val la pena. Bé, deixant de banda aquestes qüestions, que ens farien entrar en una sèrie de debats/discussions que ara no toquen, us exposo el que us vull explicar avui.

Amb preposicions d'origen locatiu (en, a, per, etc), tenint en compte que estem parlant d'un ús atributiu del verb, s'usa estar en lloc de ser. És a dir, amb expressions com: a l'abast de, a nivell, a mitges, al servei de, a la venda, en obres, en pau, en guerra, en temps, en dejú, en deute, en coma, etc. Es tracta, per tant, d'una ultracorrecció.

Si en voleu saber més coses i aprofundir-hi una mica més, així com veure la resta d'expressions que s'usen amb el verb estar, us remeto al magnífic capítol 14 del segon volum de la Gramàtica del Català Contemporani de Joan-Rafel Ramos (pàgs. 2005-2007).

dimecres, 27 d’abril de 2011

Diada de la Mare de Déu de Montserrat

Així com dissabte passat fèiem referència al dia de Sant Jordi com a excusa per a algunes frases fetes relacionades amb els llibres i les roses; avui toca fer referència a Montserrat, la patrona de Catalunya. Així doncs, també, per molts anys a totes les Montserrat!

Us deixo el poema de Jacint Verdaguer que commemora la nostra patrona. Per mi el millor poeta que hi ha hagut mai en la història de la nostra llengua. (Pot ser que no penseu el mateix, és normal, jo tinc una debilitat especial per Verdaguer).


Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau;
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dincs vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Doneu consol a qui la pàtria enyora,
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, els que us vegin!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.

Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sient per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.


A banda de tot això, avui fa 6 mesos de la mort del Dr. Joan Solà, un dels filòlegs més importants que hi ha hagut mai al nostre país.

dissabte, 23 d’abril de 2011

La festa del llibre i la rosa

Avui se celebra la Diada de Sant Jordi. Primer de tot, doncs, aprofito per felicitar tots els Jordis: per molts anys! El fet que avui sigui Sant Jordi em serveix d'excusa per unes quantes frases fetes:

"Deixar els llibres" vol dir abandonar els estudis; "Parlar com un llibre" significa parlar molt doctament.

"Estar sobre un llit de roses" vol dir estar en una situació molt plaent; "Fresc com una rosa" és tenir un aspecte jovenívol, sanitós; "Tenir una rosa a cada galta" vol dir tenir les galtes vermelles.

dimecres, 13 d’abril de 2011

2n ANIVERSARI

Avui celebrem el segon aniversari del blog. Sí, sí, ja han passat dos anys des que vàrem començar el nostre camí lingüístic. A mi se m'ha passat volant, a vosaltres no? 

Bé, suposo que és evident que tot el mèrit és vostre, que dia a dia feu del blog un espai interessant i culte amb els vostres comentaris i les vostres aportacions. Moltes gràcies a tots, de debò. Jo us prometo que seguiré el meu camí igual que ho he fet fins ara, amb entusiasme i ganes de seguir difonent un ús correcte del català, perquè és necessari i perquè m'agrada.

dimecres, 6 d’abril de 2011

Complements directes amb 'a' i sense

Us deixo un altre article de l'Albert Pla Nualart al diari ARA del divendres 18 de febrer. D'aquí uns dies tornaré a actualitzar el blog amb una mica més de freqüència, que fa unes setmanes que estic molt enfeinat i no he tingut temps.

"Un lector no veu clar que en la frase d'ahir "Al pare no l'he vist" escrigui al pare i no el pare. Ell té entès que el complement directe (CD) no porta cap a al davant. És un tema interessant que Joan Solà va deixar clar en la seva última lliçó. Simplificant-ho una mica, Solà diu que la a només és incorrecta quan el CD va darrere el verb, no és un pronom fort i no crea ambigüitat. Vegem quan podem -i per mi és millor- posar-hi la a.

Sempre que el CD vagi davant del verb. Passa en dislocacions ("A l'Anna no l'ha vist"), en oracions de relatiu ("La dona a qui estima") i en les interrogatives ("A qui ha insultat?"). Si escrivim "L'Anna no l'ha vist", "La dona que estima" i "Qui ha insultat", no podem saber qui veu, qui estima i qui insulta. I, si no volem crear estranyes asimetries, crec que val més mantenir-la encara que un canvi de persona desfaci l'ambigüitat ("A l'Anna no l'ha vist").

La a també és lícita davant pronoms com cadascú, qualsevol, ningú, algú i tothom i és obligatòria davant pronoms personals forts, que quan fan de CD són duplicats amb un pronom feble: "L'he vist a ell", "M'afecta a mi". Si hi ha duplicació, encara que no sigui amb pronom, la a s'ha de mantenir: "Ens acusa als professors". I també s'ha de mantenir, per simetria, en frases com "A qui fa molt que no veig és al Joan", "M'han renyat a mi i als meus companys". I el consell final és: sempre que sense a la frase sigui ambigua, poseu-hi a".

diumenge, 20 de març de 2011

Pleonasmes amb el pronom 'li'

Us deixo un altre article de l'Albert Pla Nualart al diari ARA, aquest del dijous 17 de febrer.

"El pleonasme és la presència simultània en una mateixa frase d'un pronom i del nom que representa. A "Li diré al Joan que vingui", li és el Joan. El pleonasme ha sigut durant anys una mena de papu del català, però al final hem entès que pot ser incorrecte, opcional i imprescindible. D'aquest últim en són un bon exemple les frases de complement avançat que vèiem l'altre dia: "A París vés-hi demà", "Al pare no el veig". Però és quan l'avançat és el pronom i el nom apareix rere el verb, com a primera frase, que el pleonasme és suspecte.

Encara que "La vaig estudiar la lliçó" i "Li ha recitat la lliçó al mestre" poden semblar pleonasmes paral·lels, la intuïció ens diu que el primer és inviable i el segon funciona. Funciona però és només opcional. Com ho és "(Li) han robat el cotxe al Marc?". En canvi, a "Què li han robat al Marc?" el li ens fa molta falta i a "No sé què li passa al nen" és del tot imprescindible. Si ho hagués d'explicar, diria que certes estructures i/o verbs no marquen prou la funció de complement indirecte i cal reforçar-la amb el pronom li.

Hi ha un cas, però, en què el pleonasme és un castellanisme. El trobem quan el presumpte complement indirecte és inanimat. Podem "Donar-li un cop a algú" però no podem "Donar-li un cop a la porta". I és que en un cas li dono i en l'altre hi dono. És la frontera entre datiu i locatiu. I si amb li el pleonasme és opcional, amb hi seria clarament agramatical".

dilluns, 7 de març de 2011

Centenari de la Secció Filològica

Després de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 —el centenari de la qual es va commemorar recentment—, l’any 1911, el president de la Diputació de Barcelona i més endavant de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, hi va decidir crear dues noves seccions: la Secció Filològica i la Secció de Ciències, de la qual el 1968 va sorgir la Secció de Filosofia i Ciències Socials, i el 1989, les actuals Secció de Ciències Biològiques i Secció de Ciències i Tecnologia.

Coincidint amb l’inici del centenari, que també és el centenari de Joan Maragall, juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes, es convoca l’acció participativa «2011, l’any de la paraula viva».

Aquí teniu un pdf amb tots els detalls:

dissabte, 5 de març de 2011

Esguinç?

El que explicaré avui em sembla una cosa (o un fenomen, més aviat) prou curiós. Sincerament, però, no sé per què ocorre. Es tracta de la paraula "esguinç". El fet que digui que no sé què és el que ocorre és perquè el verb català del qual hauria derivat aquesta paraula és "esquinçar", per tant en català és "esquinç" i no pas "esguinç", com diu molta gent. Per què hi ha aquest canvi de Q a G? No ho sé del cert.

Tinc una teoria: penso que el que fem, igual que amb moltes altres paraules, és copiar "a la catalana" la paraula en castellà (en aquest cas "esguince") no fixant-nos en el verb català del qual fem derivar el substantiu. Què en penseu?

divendres, 25 de febrer de 2011

Diferències entre doblar i doblegar

Molt sovint he notat que la diferència entre aquests dos verbs no és del tot clara. Aquests són els seus significats més generals (segons el DIEC2), i també els més usats.

Doblar:
1. Fer doble (Doblar una quantitat).
2. Ésser el doble (Ells eren més de mil, però nosaltres els doblàvem).
3. Proveir (una pel·lícula) de banda sonora o de diàlegs en una altra llengua.
4. En el joc del dòmino, posar un doble.

Doblegar:
1. Fer que una part (d’un objecte flexible) vingui a aplicar-se sobre l’altra part de manera que resti totalment o parcialment doblat (Doblegar un full pel mig).
2. Una càrrega excessiva, fer anar acotat o corbat algú.
3. Obligar algú a fer allò que es resistia a fer (Em va doblegar a còpia de paciència).

Un dels principals errors sol ser, per exemple, dir “He doblat un full”, ja que en castellà “doblar” sí que té aquest significat. Però si diem això el que volem dir és que hem multiplicat el full i que ara en tenim dos.

dimecres, 16 de febrer de 2011

Com va aquí el verb: en singular o en plural?

Us copio un altre article de l'Albert Pla Nualart publicat al diari ARA el passat divendres 28 de gener.

"La concordança entre subjecte i verb no és sempre tan clara com sembla. El plural tant el pot marcar la forma (molts) com el sentit (la majoria). Quan una forma en singular té un sentit plural, el verb pot anar en singular ("La majoria pensa") o en plural ("La majoria pensen"). Però si té un complement del nom en plural és preferible que el verb també hi vagi: "La gran majoria d'estudiants no han votat", "El 25% dels nens no esmorzen a casa".

Quan el subjecte és una part que es pren d'un tot, de vegades la concordança vacil·la. En el títol d'ahir, "Un de cada quatre dependents no cobra", el verb ha d'anar en singular, malgrat que ple sentit, i també per desgràcia, aquest un són molts. En canvi, en la frase "Un dels punts que ha causat més enrenou és...", el verb en singular respon més a una trampa perceptiva que a la lògica gramatical. En efecte, els que causen enrenou són els punts, dels quals el subjecte només és un. I, per tant, han causat sembla l'opció més correcta.

És un cas en què la lògica i intuïció no van de bracet. Una normativa molt logicista es limitaria  a dir que ha causat és incorrecte, i el parany quedaria parat perquè l'escriptor incaut hi caigués. La RAE, al Panhispánico de dudas, es mostra més prudent. Remarcant que el plural és més correcte, també admet el singular. És una posició que aplaudeixo i que faríem bé d'imitar. Hi veig la humilitat del savi que sap que no pot matar tot el que és gras".

diumenge, 6 de febrer de 2011

"Sortir de l'armari lingüístic"

Avui m'agradaria parlar-vos d'una cosa que és completament diferent de la rutina diària del blog. Us vull recomanar un llibre: Sortir de l'armari lingüístic, de Ferran Suay i Gemma Sanginés (publicat per Angle Editorial). Penso que val molt (moltíssim, de fet) la pena de llegir, per si us interessa, us en copio un petit fragment: 

"Catalanoparlants que canvien de llengua quan algú que parla castellà s'incorpora a la conversa; nouvinguts que aprenen català però que se senten menyspreats perquè tothom se n'estranya i se'ls adreça d'entrada en castellà; catalans 'cremats' de demanar als operadors telefònics que els atenguin en la seva llengua; gent arribada a Catalunya des d'altres indrets fa dècades i que no es llancen a parlar la llengua pròpia del país per 'vergonya'...

Aquestes i moltes altres situacions lingüístiques, totes reals, apareixen en aquest llibre. Experiències més o menys estressants, causades per la situació de minorització de la llengua catalana. Els psicòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés, amb àmplia experiència en organització de Tallers per la Llengua, descriuen i analitzen aquestes situacions, que fins ara només tractava la filologia o la sociolingüística, en treuen conclusions i, des de la psicologia social, ens ofereixen pautes sobre com actuar per afavorir l'ús del català d'una manera còmoda.

Una guia pràctica que dóna consells lògics i realitzables sobre com millorar la nostra conducta lingüística, eliminar prejudicis, aprendre a viure en català sense traumes i, de passada, contribuir a l'avenç social de la llengua".

divendres, 28 de gener de 2011

Sobre el verb disfrutar

El verb "disfrutar" és un castellanisme. És cert que últimament té un ús força estès arreu del territori, però no és admès pel DIEC2 (perquè Fabra no l'inclogué al "Diccionari general de la llengua catalana" de 1932). Si prenem com a referència certs mitjans de comunicació (TV3 i Catalunya Ràdio, per exemple) en fan un ús normal perquè el seu Manual d'Estil l'inclou com a específic del llenguatge col·loquial i en espais informals (diàlegs o declaracions).

Si opteu per la possibilitat més genuïna, cosa que seria preferible, us animo a fer servir altres verbs com: "gaudir" i "fruir" en contexts formals, "xalar" i "passar-s'ho bé" en contexts no tan formals, o "delectar-se", que també pot ser una bona alternativa.

dimecres, 19 de gener de 2011

Altres, d'altres i altres 'altres'

A la interessant secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari ARA vaig llegir un article el passat dilluns que crec que val la pena llegir. Us el copio aquí sota:

"N'hi ha moltes cadires" és un dels errors típics dels aprenents del català. Diuen un en que no toca i que ells associen a haver-hi. És un en que està molt emparentat amb el de que vèiem l'altre dia, però quan sentim "entre d'altres persones" som pocs els que arrufem el nas. I, tanmateix, és un de gairebé tan sobrer com l'en. De fet, en i de van sovint de bracet: en és la part que prenem d'un tot que introduïm amb de.

Igual com diem "Hi ha moltes cadires plegables" i "N'hi ha moltes de plegables", pot semblar que hauríem de dir "entre altres persones" i "entre d'altres". La norma, però, és molt més ambigua en el segon cas i obre la porta a una opcionalitat que, aliada amb la inseguretat, ens inunda de d'altres. Rere aquests d'altres hi ha un mandrós i ben poc aconsellable principi tàcit: "En cas de dubte, com més diferent del castellà millor, encara que quedi farragós i recarregat".

Aquesta exuberància irracional de d'altres l'han denunciat tots els experts i potser ja seria hora de combatre-la amb una norma més clara i taxativa que faci d'altres obligatori quan va amb en ("N'he vist d'altres"), opcional quan (sense en) fa de pronom ("Uns diuen sí i (d')altres no") i no-estàndard en la resta de casos ("He llegit (*d')altres llibres"). Sempre, esclar, que sigui aquest de i no el que exigeixen altres contextos sintàctics ("N'hi ha de meus però també d'altres persones").

dimecres, 12 de gener de 2011

Us en doneu compte?

Ja fa temps que ho sento dir, que ho corregeixo quan algun conegut o amic meu ho diu, però no hi ha manera. Per molt que ho intenti penso que aquesta batalla en concret no l'he sabuda guanyar.

El típic "donar-se compte" (o fins i tot "conte", que també ho he vist escrit) és una d'aquelles que no ho semblen però que són incorrectes. Si volem fer-ne un ús correcte direm: "adonar-se", "apercebre's", "parar esment", "notar", "observar", "percebre", depenent del context en què l'usem.

dilluns, 3 de gener de 2011

Vocabulari nadalenc

Vull dir, abans de començar, que aquesta entrada havia de publicar-se el dia 31 del passat mes de desembre, però per diverses raons em va ser impossible. Així, doncs, ho deixo tal com hauria d’haver estat publicat.

La forma correcta és “Nadal” i no pas “Nadals”. En plural, però, es pot dir si fem referència a diferents anys: “Va venir a casa tres Nadals seguits”. El 24 de desembre és “nit de Nadal” i el 31, la “nit de Cap d’Any”. El 5 de gener es fa la “cavalcada de Reis”. Les felicitacions més habituals són: “Bones festes”, “Bon Nadal”, “Bon any” i “Feliç any nou”. El “Pare Noel” també pot ésser anomenat “Santa Claus” i “Papà Noel”.

I, com se sol dir, per Nadal cada ovella al seu corral. FELIÇ 2011!

Tot això ha estat extret del portal Ésadir, on hi ha moltes més qüestions relacionades amb el vocabulari de Nadal. http://esadir.cat/noms/entitats/entitatssocietat/vocabularifestesnadal