Cercar en aquest blog

diumenge, 20 de març de 2011

Pleonasmes amb el pronom 'li'

Us deixo un altre article de l'Albert Pla Nualart al diari ARA, aquest del dijous 17 de febrer.

"El pleonasme és la presència simultània en una mateixa frase d'un pronom i del nom que representa. A "Li diré al Joan que vingui", li és el Joan. El pleonasme ha sigut durant anys una mena de papu del català, però al final hem entès que pot ser incorrecte, opcional i imprescindible. D'aquest últim en són un bon exemple les frases de complement avançat que vèiem l'altre dia: "A París vés-hi demà", "Al pare no el veig". Però és quan l'avançat és el pronom i el nom apareix rere el verb, com a primera frase, que el pleonasme és suspecte.

Encara que "La vaig estudiar la lliçó" i "Li ha recitat la lliçó al mestre" poden semblar pleonasmes paral·lels, la intuïció ens diu que el primer és inviable i el segon funciona. Funciona però és només opcional. Com ho és "(Li) han robat el cotxe al Marc?". En canvi, a "Què li han robat al Marc?" el li ens fa molta falta i a "No sé què li passa al nen" és del tot imprescindible. Si ho hagués d'explicar, diria que certes estructures i/o verbs no marquen prou la funció de complement indirecte i cal reforçar-la amb el pronom li.

Hi ha un cas, però, en què el pleonasme és un castellanisme. El trobem quan el presumpte complement indirecte és inanimat. Podem "Donar-li un cop a algú" però no podem "Donar-li un cop a la porta". I és que en un cas li dono i en l'altre hi dono. És la frontera entre datiu i locatiu. I si amb li el pleonasme és opcional, amb hi seria clarament agramatical".