Cercar en aquest blog

diumenge, 20 de març de 2011

Pleonasmes amb el pronom 'li'

Us deixo un altre article de l'Albert Pla Nualart al diari ARA, aquest del dijous 17 de febrer.

"El pleonasme és la presència simultània en una mateixa frase d'un pronom i del nom que representa. A "Li diré al Joan que vingui", li és el Joan. El pleonasme ha sigut durant anys una mena de papu del català, però al final hem entès que pot ser incorrecte, opcional i imprescindible. D'aquest últim en són un bon exemple les frases de complement avançat que vèiem l'altre dia: "A París vés-hi demà", "Al pare no el veig". Però és quan l'avançat és el pronom i el nom apareix rere el verb, com a primera frase, que el pleonasme és suspecte.

Encara que "La vaig estudiar la lliçó" i "Li ha recitat la lliçó al mestre" poden semblar pleonasmes paral·lels, la intuïció ens diu que el primer és inviable i el segon funciona. Funciona però és només opcional. Com ho és "(Li) han robat el cotxe al Marc?". En canvi, a "Què li han robat al Marc?" el li ens fa molta falta i a "No sé què li passa al nen" és del tot imprescindible. Si ho hagués d'explicar, diria que certes estructures i/o verbs no marquen prou la funció de complement indirecte i cal reforçar-la amb el pronom li.

Hi ha un cas, però, en què el pleonasme és un castellanisme. El trobem quan el presumpte complement indirecte és inanimat. Podem "Donar-li un cop a algú" però no podem "Donar-li un cop a la porta". I és que en un cas li dono i en l'altre hi dono. És la frontera entre datiu i locatiu. I si amb li el pleonasme és opcional, amb hi seria clarament agramatical".

dilluns, 7 de març de 2011

Centenari de la Secció Filològica

Després de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 —el centenari de la qual es va commemorar recentment—, l’any 1911, el president de la Diputació de Barcelona i més endavant de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, hi va decidir crear dues noves seccions: la Secció Filològica i la Secció de Ciències, de la qual el 1968 va sorgir la Secció de Filosofia i Ciències Socials, i el 1989, les actuals Secció de Ciències Biològiques i Secció de Ciències i Tecnologia.

Coincidint amb l’inici del centenari, que també és el centenari de Joan Maragall, juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes, es convoca l’acció participativa «2011, l’any de la paraula viva».

Aquí teniu un pdf amb tots els detalls:

dissabte, 5 de març de 2011

Esguinç?

El que explicaré avui em sembla una cosa (o un fenomen, més aviat) prou curiós. Sincerament, però, no sé per què ocorre. Es tracta de la paraula "esguinç". El fet que digui que no sé què és el que ocorre és perquè el verb català del qual hauria derivat aquesta paraula és "esquinçar", per tant en català és "esquinç" i no pas "esguinç", com diu molta gent. Per què hi ha aquest canvi de Q a G? No ho sé del cert.

Tinc una teoria: penso que el que fem, igual que amb moltes altres paraules, és copiar "a la catalana" la paraula en castellà (en aquest cas "esguince") no fixant-nos en el verb català del qual fem derivar el substantiu. Què en penseu?