Cercar en aquest blog

divendres, 16 de novembre de 2012

Últims diacrítics

Amb els d'avui ja haurem repassat, al llarg de tots aquests mesos, tots els diacrítics que existeixen en català. Els que ens queden són "Déu", "jóc", "què" i "rés".

"Déu", en majúscula, és la paraula que fa referència a la divinitat. També porten accent, en aquest cas, les paraules "adéu" i "semidéu". "Deu" (amb E oberta) pot ser una forma verbal del verb deure, el número o una font.

Un "jóc" és el lloc on dorm l'aviram. Un "joc" tots sabem el que és: el substantiu que deriva del verb "jugar".

El mot "què" també és un accent diacrític, encara que potser ja el tenim tan assimilat que no ens ho havíem parat a pensar! Amb accent és el pronom interrogatiu o relatiu (precedit de preposició). Sense accent és o bé la conjunció o bé el relatiu àton.

Un "rés", per altra banda, és una pregària. En canvi, "res" sense accent vol dir "cap cosa".

dilluns, 5 de novembre de 2012

Penúltims diacrítics


Ja estem a punt d'acabar el repàs dels accents diacrítics. Avui toca parlar de "móra" i "vós".

Una "móra" és un fruit. Una "mora" (amb O oberta) és una persona natural del Magrib.

"Vós", amb accent, és el tractament alternatiu (i més cordial, val a dir-ho) al vostè. "Vos" és una de les possibles formes del pronom plural de segona persona. Per exemple: "dir-vos-ho" (equivalent a: "a vosaltres").

dijous, 25 d’octubre de 2012

Altres diacrítics en formes verbals

Encara queden alguns accents diacrítics abans no els haguem repassats tots. A banda dels que tenim en verbs com anar, venir, tenir, ser o donar, per exemple, també n'hi ha un amb el verb "fer".

Aquest és el cas de "féu", forma del pretèrit perfet (és equivalent a "va fer"), que contrasta amb "feu": "relatiu al domini senyorial sobre terres i béns".

A més, també tenim la forma "fóra", del verb "ser", que és equivalent a "seria" (el condicional). La forma accentuada contrasta amb l'adverbi "fora" (pronunciat amb O oberta).


Altres casos són els de "séc" i "sèu", perquè encara que no ho puguin semblar també són diacrítics; es diferencien de les formes verbals "sec" i "seu". Anem a pams.

Un "séc" és un plec d'un vestit. En canvi, "sec" pot ser i bé l'adjectiu contrari de "moll" o bé la primera persona del present d'indicatiu del verb "seure".

El "sèu" és el greix. "Seu" pot ser el pronom possessiu (amb E tancada) o la forma verbal també del verb seure (amb E oberta).

diumenge, 14 d’octubre de 2012

L'ús de l'article en català davant dels topònims

Després de més de dos mesos d'inactivitat (diguéssim que he allargat l'excusa de les vacances d'estiu, tot i que no n'he fet gaires, per això) torno a ser aquí. Ja em disculpareu, he estat enfeinat i fins ara he anat endarrerint la publicació al blog, fins que avui ja he dit: PROU! He d'escriure alguna cosa!! D'avui no passa!!
Per tant, espero continuar publicant amb una certa freqüència, en la mesura que em sigui possible.

Avui parlo d'aquesta qüestió perquè aquest estiu, corregint una publicació que una editorial em va confiar, vaig tenir una petita "discussió" (no penseu en connotacions negatives) sobre l'ús de l'article en els topònims. En aquell cas, el país "conflictiu" era el Canadà.

Informació extreta del portal Ésadir:

- Tot i que la majoria de noms de poblacions van sense article (Girona, Tarragona, Castelló, Lleida, Cadaqués, Reus, París, Londres, Viena, Nàpols, Moscou, Nova York, etc.), l'article té un ús considerable en la toponímia (el Pont de Suert, l'Hospitalet de Llobregat, el Masnou, l'Alguer, el Caire, la Corunya, etc.).

- Direm tots els noms de comarca amb l'article al davant, excepte Osona. Exemples: la Selva, el Maresme, etc.

- La majoria de noms de muntanyes i rius porten article: el Puigmal, el Montseny, el Francolí, la Tordera, etc.

- Els rius catalans porten tots l'article masculí, tret dels casos següents: la Bassa, la Canta-rana, la Castellana, la Llavanera, la Muga, la Mugueta, la Noguera (de Cardós, de Tor, de Vallferrera, Pallaresa, Ribagorçana), la Ribereta, la Riberola, la Sosa (de Peralta, de Sanui), la Tet, la Tordera, la Valira (d'Encamp, d'Ordino, del Nord, de Castanesa, de Cornudella), la Garona (era Garona, en aranès).

- Cal tenir en compte que, en alguns casos, el nom de rius i de comarques inclòs en topònims va precedit d'article, però en d'altres no (caldrà consultar sempre els reculls enciclopèdics): Cornellà del Terri, el Prat de Llobregat, Sant Adrià de Besòs, Sant Llorenç de la Muga, Bellver de Cerdanya, Granyena de les Garrigues, les Borges del Camp, Sant Fruitós de Bages, etc.

- Tal com descriu la Gramàtica del català contemporani (5.2.2.2), "la majoria de noms de països, d'estats i de regions geogràfiques s'usen sense article fora de context, si bé molts l'admeten en un context: Canadà, Uruguai, Xina, Argentina, però els habitants del Canadà, les exportacions de l'Uruguai, un viatge a la Xina, el govern de l'Argentina, etc. D'altra banda, l'ús de l'article varia segons el país. Hi ha noms de països que semblen exigir-lo sempre -l'Equador, el Perú, el Senegal, el Japó-, mentre que d'altres el rebutgen -Catalunya, França, Anglaterra, Egipte, Bòsnia-, i amb d'altres es tracta d'una tendència en un sentit o un altre o simplement hi ha fluctuació -Àfrica o l'Àfrica-".

- En enumeracions, llistes, gràfics i contextos aïllats similars, que demanen l'estalvi de caràcters, s'omet l'article quan el nom d'una comarca (o país) segueix (sovint entre parèntesis) el nom d'un municipi o altre topònim:
Bagdad (Iraq)
Lima (Perú)
el Masnou (Maresme)

Pd. Ja sé que fa uns quants dies que va succeir, però vull recordar públicament la gran tasca en defensa del país i de la llengua que va dur a terme en MArtí Gasull, un dels principals activistes i fundador de la Plataforma per la Llengua. Des d'aquí, el meu més sincer condol a la família. Era una gran persona amb un cor humil, senzill i ple d'alegria, vitalitat i esperança. Sempre et recordarem, Martí!

dilluns, 30 de juliol de 2012

Més diacrítics

Avui tornem a parlar de dos casos més d'accent diacrític: "sòl" i "mèu".

El mot "sol" té molts significats: l'astre, la nota musical, l'adjectiu ('sense companyia'), una de les formes conjugades del verb soler i, en el cas del plural, l'adverbi. Pel que fa a "sòl", l'accent serveix per diferenciar aquests significats que acabem d'esmentar del significat de "superfície o terra".

El mot "meu" és el pronom possessiu. La paraula "mèu" és sinònima de "miol", el crit del gat.

dijous, 12 de juliol de 2012

Diacrítics amb els verbs anar i venir

Després de l'excepcionalitat de l'última entrada, en què lamentàvem la mort d'un dels meteoròlegs de TV3, avui reprenem la normalitat. Toca parlar de nou sobre els diacrítics.

Les formes "véns" i "vénen" es diferencien de les formes "vens" i "venen" perquè les primeres són del verb "venir" i les segones, de "vendre". Aquest diacrític segurament és un dels menys coneguts, ja que és poc freqüent escriure aquestes formes verbals.

La forma "vés" es diferencia de la forma "ves" perquè la primera és l'imperatiu del verb "anar" i la segona del verb "veure". A més, aquesta segona forma també pot ser el plural de "ve", la lletra V. També forma part, ho recordo, d'aquest últim exemple l'expressió "ves per on" i similars.


dilluns, 2 de juliol de 2012

Toni Nadal, in memoriam

M'agradaria sumar-me modestament des d'aquí a totes aquelles institucions i persones que han expressat el seu més sincer condol a la família i als amics d'en Toni Nadal, el meteoròleg de TV3 que ha perdut la vida aquest passat cap de setmana fent una de les coses que més l'apassionaven. 
http://www.324.cat/noticia/1791033/catalunya/Mor-el-meteoroleg-de-TV3-Toni-Nadal-en-un-accident-de-muntanya-al-Parc-Nacional-dAiguestortes

Com a aficionat a la meteorologia que sóc i amant de la muntanya i la natura i gran apassionat de l'excursionisme (en especial dels Pirineus), a banda d'haver conegut en Toni fa un temps i haver pogut compartir una estona amb ell, vull incidir en el fet que era una gran persona i un magnífic professional; en definitiva, un individu entranyable.


Descansa en pau, Toni!


diumenge, 24 de juny de 2012

L'estàndard i la normativa


Recordo que un dia vaig dir que explicaria quina és la diferència entre l'estàndard i la normativa, per tant us copio un article molt breu que vaig escriure fa un temps.

La intenció d’aquest article és mostrar esquemàticament quines són les principals diferències entre els conceptes de normativa i d’estàndard, i també quines relacions s’hi poden establir. El dubte que pot sorgir amb aquestes dues paraules es deu probablement al fet que fa uns anys la normativa i l’estàndard solien identificar-se com el mateix concepte (Nogué 2010). En l’actualitat ja són clarament diferenciats, però els parlants encara es confonen.

La llengua estàndard[1] és aquella varietat lingüística definida (i per tant codificada[2]) que és acceptada pels parlants d’una comunitat com a model de referència. La finalitat de la llengua estàndard, doncs, és facilitar la comunicació entre els parlants d’una mateixa àrea lingüística. Cal tenir en compte, però, que no sempre és necessària una varietat comuna perquè aquest enteniment sigui eficaç, com en el cas del català, per exemple. En general, l’estàndard s’associa a una varietat escrita, però també n’hi ha per a la llengua oral[3].

Per a Bibiloni (1997) l’estàndard «és un element clau per a l’existència de la consciència de comunitat lingüística i per a l’existència d’un sistema equilibrat d’atituds[4] positives dels parlants vers la pròpia llengua, indispensable perquè aquesta tingui garanties de plenitud i continuïtat».

Per altra banda, la llengua normativa[5] és el model que sorgeix a partir del procés de normativització dut a terme pels especialistes que formen part de l’acadèmia lingüística que té la potestat per a promoure-la (en el nostre cas l’Institut d’Estudis Catalans [IEC]). La gramàtica normativa vigent actualment en català és de 1918, elaborada per Pompeu Fabra[6].

La llengua estàndard sorgeix a partir del procés de normalització, i la llengua normativa, com hem dit, a partir del procés de normativització. En qualsevol cas, és evident que la llengua estàndard es basa en gran mesura en la llengua normativa, però encara va més enllà, perquè l’estàndard inclou formes que no són normatives. A continuació proposem alguns exemples (els dos primers, extrets de Nogué 2010) que il·lustren aquest punt, sovint de difícil comprensió.

  1. La proposta Coromines-Solà sobre les preposicions per i per a no és normativa (la normativa és la de Fabra); malgrat això ha assolit un grau d’ús elevat i la podem considerar la forma estàndard[7].
  2. El diccionari normatiu no inclou en el mot afició el significat de ‘conjunt de seguidors d’un club esportiu’. Però ha arribat a un nivell d’ús molt alt, si més no en el llenguatge esportiu.
  3. La paraula disfrutar ha esdevingut una forma estàndard tant en la llengua oral com escrita, i en el diccionari normatiu no hi apareix.
  4. La reducció de les formes li ho i la hi a l’hi. Aquest canvi és aplicat en gairebé tots els diaris catalans i en la gran majoria de novel·les que es publiquen actualment en la nostra llengua.
  5. Les formes sisplau i esclar per si us plau i és clar. Encara no s’ha resolt aquest problema entre la normativa i l’estàndard.
Per acabar, recomanem de visitar el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (http://esadir.cat/). És una web molt completa i interessant, i s’actualitza dia rere dia. Hi trobareu moltes recomanacions sobre les formes estàndard orals (normatives i no normatives) usades actualment en els mitjans públics catalans. Pel que fa a l’estàndard escrit, la millor manera d’establir-lo són segurament les publicacions (llibres, diaris, etc.) que s’editen en català actualment.

Bibliografia
- Bibiloni, Gabriel, Llengua estàndard i variació lingüística, Eliseu Climent, València 1997.
- Fabra, Pompeu, Gramàtica catalana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1933 (7a ed.; ed. facsímil, 1995, 2000).
- Institut d’Estudis Catalans, Diccionari de la llengua catalana, [en línia] <http://dlc.iec.cat/>.
- Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica, Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, I. Fonètica, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1990.
 - Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica, Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II. Morfologia, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1990.
- Nogué, Neus, «L’assessorament lingüístic: panoràmica i estat de la qüestió», dins Nogué, Neus; Òscar Bladas i Lluís Payrató (ed.), L’assessorament lingüístic: funcions i criteris, PPU, Barcelona 2010.


[1] Definició del DIEC2 de l’estàndard: «varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau d’anivellament, de codificació, de confluència i d’acceptació en què es tendeix a eliminar al màxim les diferències dialectals, la qual utilitzen normalment, en els diversos registres i nivells, els membres d’una comunitat».
[2] La llengua estàndard es defineix i es codifica mitjançant uns processos anomenats d’estandardització (vegeu Bibiloni 1997 per a ampliar aquest punt).
[3] Podeu consultar en línia els fascicles (un dedicat a la fonètica i l’altre a la morfologia) que el IEC va publicar sobre l’estàndard oral <http://publicacions.iec.cat/>.
[4] Bibiloni diu: «els diccionaris només consignen la forma actitud. Nosaltres, que creiem que aquesta és una forma deguda a la interferència de l’espanyol, ens permetem la petita indisciplina d’utilitzar la forma alternativa atitud, paral·lela a l’emprada per les altres llengües europees (francès i anglès attitude, italià attitudine, portuguès  atitude)».
[5] El DIEC2 defineix normativa com a «conjunt de normes lingüístiques explícites provinents d’una autoritat reconeguda i aplicables a una llengua».
[6] Fragment adaptat de la nota preliminar d’aquesta gramàtica de principis del segle XX: «mai s’ha dit formalment que aquest text tenia caràcter normatiu i que, per tant, assenyalava els límits dels usos correctes de la llengua».
[7] Nogué usa la paraula majoritària en lloc d’estàndard. En tot cas, n’exclou el País Valencià, on aquesta distinció encara és força viva.

dissabte, 2 de juny de 2012

Un altre article de Marc Guarro

Avui us deixo un altre enllaç d'un article de Marc Guarro, com sempre molt interessant. Haig de dir que no comparteixo algunes de les coses que hi diu (com el cas, per exemple, de "com a molt"). Però en general penso que és força aclaridor i que us pot ser força útil tot el que hi diu.

http://blogs.anoiadiari.cat/marc-guarro/blog/1934/alguns-problemes-amb-com

dimarts, 15 de maig de 2012

Hola a tots i a totes, benvolguts i benvolgudes!

Pel títol de l'entrada suposo que ja us podeu imaginar de què va. Últimament hi ha hagut força polèmica sobre l'ús del llenguatge anomenat "no sexista" per part del mitjans de comunicació. Us deixo un seguit d'enllaços que crec interessants i que us poden ajudar a aclarir-vos una mica sobre aquestes qüestions.



Crec que el que cal destacar d'aquestes opinions és que donen els arguments lingüístics necessaris per entendre-ho.

dilluns, 30 d’abril de 2012

Enllaç a un article de Marc Guarro

Avui us deixo l'enllaç a un article de Marc Guarro al seu blog, sens dubte molt interessant. El títol és "Altura, alçada, alçària i altitud", una de les qüestions sobre la qual jo encara no havia parlat.
http://blogs.anoiadiari.cat/marc-guarro/blog/2000/altura-alcada-alcaria-i-altitud

diumenge, 15 d’abril de 2012

Verbs que no s'avenen amb la preposició ‘amb'

Us deixo aquest article de Núria Puyuelo aparegut al Diari 'El Punt Avui' el passat 13 de març:

En català hi ha tota una sèrie de verbs que són incorrectes quan es fan servir seguits de la preposició amb. És el cas dels verbs acabar amb, fer-se amb, poder amb, atrevir-se amb, quedar-se amb, complir amb i consultar amb. En alguns casos, desfer la incorrecció és tan fàcil com treure la preposició, però en d'altres és necessari reconstruir l'oració per tal de trobar una estructura catalana que expressi la mateixa idea. Vegem-ne alguns exemples. L'expressió acabar amb, molt estesa, és incorrecte quan té el significat de donar fi a una cosa. És un calc de la construcció castellana acabar con i de la francesa en finir avec. En la nostra llengua, els diccionaris proposen diverses solucions –fer acabar, posar fi a, eliminar, fer cessar, extingir, anorrear, exterminar, desfer, destruir, exterminar, aniquilar, etc.–, en funció del significat de la frase. Per exemple, una oració com “el govern creu que és necessari acabar amb l'espoli fiscal” la podem canviar per “el govern creu que és necessari posar fi a l'espoli fiscal” (o “eliminar l'espoli fiscal”). Un altre cas podria ser “les manifestacions van acabar amb la dictadura”, que podríem corregir així: “les manifestacions van fer cessar la dictadura (o “van extingir”, “van fer acabar”, “van destruir”). Ara bé, l'expressió acabar amb també la podem trobar en construccions com “la pel·lícula acaba amb una escena trepidant”, que sí que són correctes, perquè en aquests casos l'expressió no té el sentit de posar fi a una cosa, sinó d'explicar com és l'acabament d'una cosa. Altres exemples d'aquest últim cas serien “la classe va acabar amb aplaudiments” i “el sopar va acabar amb unes postres delicioses”. Una altra de les expressions que s'utilitzen incorrectament és fer-se amb, quan té el sentit d'aconseguir una cosa o de prendre'n possessió. La construcció és considerada un castellanisme (hacerse con) i la podem substituir per apoderar-se, aconseguir, controlar, adquirir, guanyar, entre altres verbs. La construcció s'utilitza sovint en el llenguatge esportiu: “el Barça s'ha fet amb el títol de lliga”, que podríem corregir per “el Barça ha aconseguit el títol de lliga” o, simplement, “el Barça ha guanyat el títol de lliga”. Però també la trobem en frases com ara “l'inversor s'ha fet amb el 60% de l'empresa”, que podríem substituir per “l'inversor ha adquirit (o “ha comprat”) el 60% de l'empresa”. Cal parar atenció, però, en una accepció en què fer-se ambés del tot correcte, quan significa “tractar-se amb (algú)”; per exemple, “no es fa amb els seus cosins”. Tampoc ens podem confondre amb les construccions en què el verb no regeix la preposició i aquesta actua com a tal: “la reforma s'ha fet amb diàleg social” o “l'increment de preus s'ha fet amb el vistiplau dels comerciants”.
Finalment, una altra de les construccions, calcada del castellà, que s'usa sovint en la llengua oral és poder amb, amb el significat de superar, vèncer o dominar. Per evitar aquest calc, s'ha de buscar una construcció genuïna que s'adigui amb el significat. Un exemple seria: “ha pogut amb l'adversari”, que podríem substituir per “ha vençut l'adversari”.

dilluns, 2 d’abril de 2012

Corregiu els errors

Seguim amb la nova secció de correcció. Les 10 frases d’avui són les següents:

1. Pren el tíquet de la cua.
2. Vull informació de la comferència.
3. Ha trencat una senyal de tràfic.
4. Ja s’ha confundit amb els euros!
5. L’atmòsfera està molt moguda.
6. L’herba creixia d’una forma exhuberant.
7. La mèdula espinal dels mamífers.
8. La novela no té cap valor.
9. Això no li perteneix.
10. Si es despista caurà per la pendent.

dimarts, 21 de febrer de 2012

"Senyalar", "assenyalar" i "senyalitzar"

La semblança formal entre els verbs "senyalar" i "assenyalar" fa que a vegades es confonguin els usos i els utilitzem malament (i, evidentment, que els escriguem malament).

És freqüent veure escrit "S'ha de senyalar amb una creu l'opció desitjada". Però amb el valor de "remarcar, indicar, fer notar" hem de fer servir sempre el verb "assenylar": "S'ha d'assenyalar amb una creu l'opció desitjada".

"Senyalar" és correcte amb el sentit de "fer o posar un senyal" o "fer una ferida que deixi un senyal a algú". Per exemple: "Penseu de senyalar la roba del vostre fill per evitar de perdre-la"; "Li van senyalar el cap d'un cop de roc".

"Senyalitzar", en canvi, vol dir "proveir un camí, una carretera, etc, d'un conjunt d'indicacions per orientar les persones que hi transiten": "Han senyalitzat el camí que porta a l'ermita".

En tot cas, us remeto, com faig moltes vegades, al DIEC2 per aprofundir-hi una mica més i veure tots els significats que tenen aquestes paraules.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Corregiu els errors

Deu oracions més per seguir practicant el vostre nivell de normativa catalana:

1. Sempre actua per mímesi.
2. Si ho vols, deus de venir aquí.
3. T'han incluït en la llista.
4. Tapa't la ferida amb una tirita.
5. Un llibre amb dotze capítuls.
6. Un lloc d'anàlisis clínics.
7. Una alèrgia primaveral.
8. Cal prendre una decissió.
9. Els seus acreedors el perseguien.
10. Hem de solventar el problema abans de que sigui massa tard.

diumenge, 29 de gener de 2012

Article de Núria Puyuelo

Article del 3 de gener aparegut al diari El punt avui que crec que pot ser interessant. Us deixo l'enllaç:
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/491609-un-jersei-a-ratlles-o-de-ratlles.html

dimarts, 24 de gener de 2012

Corregiu els errors

Des d’avui hi haurà una nova secció al blog, que consistirà en unes oracions molt curtes que contenen algun tipus d’error (lèxic, ortogràfic, sintàctic, etc.). Es tracta, simplement, que us hi fixeu i que intenteu corregir el que no estigui bé. És molt senzill. Així que a partir d’ara els que tingueu ganes de provar el vostre coneixement de la normativa podreu fer-ho de tant en tant. Les 10 primeres oracions són aquestes:

1. He trobat un billet de cent.
2. Ja han arribat els taxis? No, només ha arribat un.
3. Ja ho averiguaré.
4. Ja sé perquè li ho ha dit.
5. Les cloaques són molt antigües.
6. Li he sugerit que tiri la pared.
7. Mira! La casa de la que t’he parlat.
8. No coneix les costums de la casa.
9. No s’ha menjat el postre.
10. No tinc res de pa.

Si algú vol aprofundir-hi molt i no només vol proposar la resposta correcta, endavant, comenteu tot allò que cregueu necessari! Us contestaré tan aviat com em sigui possible.

dilluns, 9 de gener de 2012

"Número" i "nombre"

Els diccionaris preveuen una especialització (i, per tant, una diferència) entre "número" i "nombre". En matemàtiques, per exemple, es parla de "nombres naturals", "nombres enters", "nombres reals"... A més a més, "nombre" vol dir "quantitat comptable indeterminada", la qual cosa no es pot expressar amb "número". Exemple: "*Un gran número de persones ha anat aquest estiu a la platja", la paraula correcta és "nombre".

"Número" indica "nombre amb què una persona o una cosa és designada dins una sèrie o col·lecció". Es refereix a una xifra concreta. Exemples: "Ha sortit el número 2 de la revista de poesia"; "Viu al número 114 del carrer Aribau".