Cercar en aquest blog

diumenge, 24 de juny de 2012

L'estàndard i la normativa


Recordo que un dia vaig dir que explicaria quina és la diferència entre l'estàndard i la normativa, per tant us copio un article molt breu que vaig escriure fa un temps.

La intenció d’aquest article és mostrar esquemàticament quines són les principals diferències entre els conceptes de normativa i d’estàndard, i també quines relacions s’hi poden establir. El dubte que pot sorgir amb aquestes dues paraules es deu probablement al fet que fa uns anys la normativa i l’estàndard solien identificar-se com el mateix concepte (Nogué 2010). En l’actualitat ja són clarament diferenciats, però els parlants encara es confonen.

La llengua estàndard[1] és aquella varietat lingüística definida (i per tant codificada[2]) que és acceptada pels parlants d’una comunitat com a model de referència. La finalitat de la llengua estàndard, doncs, és facilitar la comunicació entre els parlants d’una mateixa àrea lingüística. Cal tenir en compte, però, que no sempre és necessària una varietat comuna perquè aquest enteniment sigui eficaç, com en el cas del català, per exemple. En general, l’estàndard s’associa a una varietat escrita, però també n’hi ha per a la llengua oral[3].

Per a Bibiloni (1997) l’estàndard «és un element clau per a l’existència de la consciència de comunitat lingüística i per a l’existència d’un sistema equilibrat d’atituds[4] positives dels parlants vers la pròpia llengua, indispensable perquè aquesta tingui garanties de plenitud i continuïtat».

Per altra banda, la llengua normativa[5] és el model que sorgeix a partir del procés de normativització dut a terme pels especialistes que formen part de l’acadèmia lingüística que té la potestat per a promoure-la (en el nostre cas l’Institut d’Estudis Catalans [IEC]). La gramàtica normativa vigent actualment en català és de 1918, elaborada per Pompeu Fabra[6].

La llengua estàndard sorgeix a partir del procés de normalització, i la llengua normativa, com hem dit, a partir del procés de normativització. En qualsevol cas, és evident que la llengua estàndard es basa en gran mesura en la llengua normativa, però encara va més enllà, perquè l’estàndard inclou formes que no són normatives. A continuació proposem alguns exemples (els dos primers, extrets de Nogué 2010) que il·lustren aquest punt, sovint de difícil comprensió.

  1. La proposta Coromines-Solà sobre les preposicions per i per a no és normativa (la normativa és la de Fabra); malgrat això ha assolit un grau d’ús elevat i la podem considerar la forma estàndard[7].
  2. El diccionari normatiu no inclou en el mot afició el significat de ‘conjunt de seguidors d’un club esportiu’. Però ha arribat a un nivell d’ús molt alt, si més no en el llenguatge esportiu.
  3. La paraula disfrutar ha esdevingut una forma estàndard tant en la llengua oral com escrita, i en el diccionari normatiu no hi apareix.
  4. La reducció de les formes li ho i la hi a l’hi. Aquest canvi és aplicat en gairebé tots els diaris catalans i en la gran majoria de novel·les que es publiquen actualment en la nostra llengua.
  5. Les formes sisplau i esclar per si us plau i és clar. Encara no s’ha resolt aquest problema entre la normativa i l’estàndard.
Per acabar, recomanem de visitar el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (http://esadir.cat/). És una web molt completa i interessant, i s’actualitza dia rere dia. Hi trobareu moltes recomanacions sobre les formes estàndard orals (normatives i no normatives) usades actualment en els mitjans públics catalans. Pel que fa a l’estàndard escrit, la millor manera d’establir-lo són segurament les publicacions (llibres, diaris, etc.) que s’editen en català actualment.

Bibliografia
- Bibiloni, Gabriel, Llengua estàndard i variació lingüística, Eliseu Climent, València 1997.
- Fabra, Pompeu, Gramàtica catalana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1933 (7a ed.; ed. facsímil, 1995, 2000).
- Institut d’Estudis Catalans, Diccionari de la llengua catalana, [en línia] <http://dlc.iec.cat/>.
- Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica, Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, I. Fonètica, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1990.
 - Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica, Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II. Morfologia, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1990.
- Nogué, Neus, «L’assessorament lingüístic: panoràmica i estat de la qüestió», dins Nogué, Neus; Òscar Bladas i Lluís Payrató (ed.), L’assessorament lingüístic: funcions i criteris, PPU, Barcelona 2010.


[1] Definició del DIEC2 de l’estàndard: «varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau d’anivellament, de codificació, de confluència i d’acceptació en què es tendeix a eliminar al màxim les diferències dialectals, la qual utilitzen normalment, en els diversos registres i nivells, els membres d’una comunitat».
[2] La llengua estàndard es defineix i es codifica mitjançant uns processos anomenats d’estandardització (vegeu Bibiloni 1997 per a ampliar aquest punt).
[3] Podeu consultar en línia els fascicles (un dedicat a la fonètica i l’altre a la morfologia) que el IEC va publicar sobre l’estàndard oral <http://publicacions.iec.cat/>.
[4] Bibiloni diu: «els diccionaris només consignen la forma actitud. Nosaltres, que creiem que aquesta és una forma deguda a la interferència de l’espanyol, ens permetem la petita indisciplina d’utilitzar la forma alternativa atitud, paral·lela a l’emprada per les altres llengües europees (francès i anglès attitude, italià attitudine, portuguès  atitude)».
[5] El DIEC2 defineix normativa com a «conjunt de normes lingüístiques explícites provinents d’una autoritat reconeguda i aplicables a una llengua».
[6] Fragment adaptat de la nota preliminar d’aquesta gramàtica de principis del segle XX: «mai s’ha dit formalment que aquest text tenia caràcter normatiu i que, per tant, assenyalava els límits dels usos correctes de la llengua».
[7] Nogué usa la paraula majoritària en lloc d’estàndard. En tot cas, n’exclou el País Valencià, on aquesta distinció encara és força viva.