Cercar en aquest blog

dimecres, 17 de desembre de 2014

Casos mal pronunciats de fonètica sintàctica

Ara fa cosa d'un any parlava, en una entrada del blog, sobre la problemàtica que representa el mal pronunciament d'algunes esses en català. En aquella entrada feia referència a casos com agressió, transició i paraules d'aquest estil, en què malgrat que la presència d'una grafia o altra hauria de ser inequívoc quant a la pronúncia, molta gent, seguint una tendència general, les pronuncia a l'inrevés (les sordes com a sonores i les sonores com a sordes).

Avui, però, vull parlar de casos de fonètica sintàctica. Entenc per fonètica sintàctica l'estructura sil·làbica que es forma en el contacte de mots, a causa del qual l'anomenada resil·labificació canvia l'estructura accentual de les paraules en contacte i fa que es prununciïn com una síl·laba malgrat que, ortogràficament parlant, formin part de dues paraules diferents.

Pensem en un cas com les olles. És molt clar que aquesta s (consonant fricativa alveolar sorda) en posició final es pronunciaria sorda si fos a final absolut de mot. Però com que l'enllacem amb una paraula que comença amb vocal es pronuncia com a sonora: le[z] olles. Segurament aquest és el cas més senzill de detectar quan algú comet l'error (el comet, sobretot, gent castellanoparlant que no té el so de la essa sorda en el seu repertori fonètic habitual).

Ara bé, en casos com dos gats o dues dones, per exemple, la essa també ha de ser sonora, perquè la g i la d són consonants sonores. Cal tenir en compte que la essa sempre es pronuncia sonora quan la segueix una vocal o bé una consonant sonora. En la resta de casos és sorda: dos cops, els tècnics

Tingueu en compte, però, que només estic parlant de la característica sorda o sonora de la essa, bandejant la resta de característiques articulatòries que adopta en contacte, per exemple, amb una t o altres consonants que en modifiquen lleument els punts d'articulació.

dilluns, 8 de desembre de 2014

Article de Carme Junyent

Avui m'ha arribat un escrit que la Dra. Carme Junyent va publicar el passat 25 de novembre al diari Vilaweb, en forma de carta adreçada al president Mas. Crec que val moltíssim la pena de llegir. És breu, clara i precisa. És una molt bona carta, penso. Aquí la teniu:

 
Benvolgut president,

Ja em disculparà que m'atreveixi a importunar-lo amb una qüestió prou trivial, però em trobo que, cada vegada que vostè pronuncia un 'catalans i catalanes', 'tots i totes' o similar, a mi m'arriba una allau de queixes, comentaris i retrets que hauria d'anar destinada a vostè. Per això m'he decidit a fer de portaveu dels qui, fins ara, només han trobat en mi un mur de lamentacions.

Jo li he sentit discursos sencers sense cap desdoblament de gènere, i em costa d'entendre per què, darrerament, hi ha tornat i de manera gairebé sistemàtica. Com que no vull fer conjectures, anem al gra.

La suposició que, quan desdoblem, donem un espai a les dones és falsa; o el lloc que ens dóna és, de fet, un lloc diferent del dels homes. Vull dir que quan vostè —o qualsevol altre— parla de 'catalans i catalanes' en realitat ens diu que les catalanes no som catalans. Em sembla que això que vull dir s'entendrà millor si li poso un exemple paral·lel.

L'expressió 'espanyols i catalans' és un disbarat per a uns i un fet per a uns altres. Per què? Doncs perquè tracta en dos grups diferenciats allò que per a uns és una relació tot-part i per a uns altres una equació equivalent a la de 'suecs i romanesos'. No fa pas gaire, el seu homòleg espanyol ens va regalar les orelles amb aquella dicotomia de 'catalans i independentistes' (es veu que n'hi ha més dels uns que no dels altres). No sé què en diria Freud, però la interpretació em sembla fora de dubtes: en el seu cap hi ha un fractura; ara, pel que fa als independentistes, jo diria que tots es consideren igualment catalans.

Si ara establim una simetria entre aquests exemples i els desdoblaments de gènere, em sembla que la conclusió és evident: si desdoblem és perquè creiem que es tracta de categories diferents. President: de veritat creu que les catalanes no som catalans?

Permeti'm de portar-ho a un terreny més personal. Pel que sé, vostè té tres fills, entre els quals hi ha, almenys, una noia. Estic gairebé segura que vostè, quan li demanen quants fills té respon que tres, i no pas 'tres fills i filles'. Encara més, és impossible que vostè tingui 'tres fills i filles'. I, continuant en el terreny personal, vostè sap francès. No s'ha preguntat mai com és que en aquesta llengua no hi ha arribat la plaga del 'llenguatge no sexista'? Per què això només ha passat en català, castellà —i, darrerament, en gallec— i en cap més llengua romànica?

Cregui'm, això només és una qüestió d'etiquetes. Que el gènere masculí és el no marcat ho demostra el fet que la major part de termes que s'incorporen a la nostra llengua agafen aquesta classe nominal (el 'drone', el Facebook, el xat, el wok, el burca), de la mateixa manera que quan són verbs s'incorporen a la primera conjugació, que és la menys marcada ('surfejar', masteritzar, escanejar, driblar). Per què ens queixem del gènere i no de les conjugacions? També la funció inclusiva del masculí la compleix el singular respecte del plural. Si diem 'El president és el cap del govern de la Generalitat' ens podem referir igualment a tots els presidents de la Generalitat, no únicament a vostè. Per què ens barallem amb el gènere i no amb el nombre?

La llengua funciona com funciona i voler modificar la gramàtica implica una violència equiparable a voler que tots els esquerrans funcionin amb la dreta: va contra l'ordre natural de les coses. Al capdavall, va ser Protàgores qui va tenir la mala pensada de batejar com a masculí el gènere no marcat; la resta no hem fet sinó copiar una idea que sí que era masclista: atribuir als homes allò que era de tots. De fet, els grecs van intentar canviar el gènere de paraules que no els semblaven prou masculines o femenines. Com si ara del vestit en diguéssim 'vestida' perquè és cosa de dones, o de la força 'forç' perquè és un atribut dels homes. Ells no se'n van sortir; espero que aquest intent d'estrafer la llengua tampoc.

President, no ens discrimini, si us plau: les catalanes també volem ser catalans. I, en cas que els arguments lingüístics no li semblin prou sòlids, ben segur que sap que un document acordat per l'Institut d'Estudis Catalans, el Parlament, la Direcció General de Política Lingüística, l'Institut Català de la Dona i la Universitat de Barcelona, entre més, diu que quan diem 'catalans', les catalanes hi són incloses. I si mai féssim una consulta per a saber què en pensem, estic segura que gairebé tothom acceptaria que en el fet de no burxar en l'estructura de la llengua no hi ha cap voluntat d'exclusió, sinó ben al contrari: que no ens donin peixet; que si li escrivís una carta sobre la discriminació de les dones seria molt més llarga.

Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades
Departament de Lingüística General
Universitat de Barcelona

dilluns, 24 de novembre de 2014

En homenatge al Dr. Badia i Margarit

No hi ha cap altra millor manera de llegir un article en homenatge al Dr. Badia que fer-ho de la mà d'algú que hi va treballar colze a colze en molts projectes i durant molts anys. En aquest enllaç hi trobareu un article d'en Carles Duarte (del blog de la revista Llengua i Dret) que explica, a la perfecció, per què el Dr. Badia es mereix tots els reconeixements que va rebre, rep i seguirà rebent de manera pòstuma.
 
http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/eapc-rld/2014/11/20/el-dr-badia-i-margarit-i-la-revista-de-llengua-i-dret-%E2%80%93-carles-duarte-i-montserrat/

dimecres, 19 de novembre de 2014

Descansi en pau, Dr. Badia

Diumenge passat va morir el Dr. Antoni M. Badia i Margarit, una de les personalitats més rellevants des del punt de vista humanístic i cultural a casa nostra. Des d'aquí, el meu condol per a la seva família i amics.

Vull recordar especialment la seva tasca com a rector de la Universitat de Barcelona durant els anys 1978-1984. Va ser, de fet, el primer rector de l'etapa postfranquista que es va obrir a casa nostra a partir del 1975.

dijous, 13 de novembre de 2014

Exposició sobre la llengua a la Universitat de Barcelona



Avui escric aquesta entrada perquè m'agradaria convidar-vos a tots a la inauguració de l’exposició Obrint portes: la llengua catalana a la Universitat de Barcelona, de la qual tinc el gran plaer de ser el comissari. L’exposició mostra, en termes generals, les principals accions que ha dut a terme la UB en matèria de política lingüística per contribuir a la normalització del català en l’àmbit universitari.

L’acte tindrà lloc el proper dimecres 19 de novembre al vestíbul principal de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes, 585), a les 18.00 hores. L’acte d’inauguració serà presidit pel rector de la Universitat, Dídac Ramírez i Sarrió. Hi estarà instal·lada fins al 16 de desembre.

Hi ha la possibilitat de fer-hi visites guiades. Per a més informació, cal que contacteu amb un servidor. Podeu fer-ho per correu electrònic (abelcarretero@gmail.com) o, si us és més còmode, mitjançant una trucada (629 91 50 96). El dia de la inauguració hi haurà tots els detalls sobre aquesta qüestió.



diumenge, 26 d’octubre de 2014

El verb 'calentar'

Avui tornem a parlar d'un altre barbarisme. En aquesta ocasió es tracta del verb "calentar". És ben freqüent, suposo que per influència del castellà, d'utilitzar aquesta forma en lloc de la paraula "escalfar".

De la mateixa manera, també s'ha estès aquesta forma incorrecta ―ja de base, per entendre'ns― cap a altres derivats, com el substantiu "calentador" en lloc d'"escalfador". Ara bé, sí que cal remarcar el que jo anomenaria, si més no, una curiositat. I és que l'adjectiu corresponent, en canvi, sí que és "calent", i no pas cap forma derivada d'"escalfar".

Sigui com sigui, cal que vetllem per un bon ús lingüístic de la nostra llengua, i si això hi pot ajudar ja em dono per satisfet.

Salut!


Pd. Avui, 27 d'octubre, fa 4 anys que va morir Joan Solà. Un cop més, em sumo a un modest homenatge cap a la seva persona amb aquestes ratlles de recordatori.

dilluns, 1 de setembre de 2014

Riem una mica?

He pensat que després d'unes bones vacances (que espero que hagueu pogut gaudir) tots tindríeu ganes de riure una estona. Per aconseguir-ho, us deixo aquest parell de fotografies que uns companys dels Serveis d'Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya em van fer arribar. Són realment divertides...



divendres, 25 de juliol de 2014

Veus els errors?

Avui tornem amb unes quantes oracions que tenen algun problema (ortogràfic, sintàctic, morfològic, lèxic, etc.) que cal corregir. Us animeu a intentar-ho?

1. És precís que anem per no arribar tard.
2. La seva mare no li deixava marxar.
3. El dia que puguis em demostres el què saps.
4. Si vols, diguem-ho i en parlem.
5. El seu xicot li va dir que tenia que anar-se.
6. El termostat de l'aire condicionat està molt baix.
7. Els hi diré que es preparin i que ho deixen tot apunt.
8. Quan vulguis marxar cap a casa nomes m'ho has de dir.
9. Sí, és cert que ho haviem intentat evitar.
10. Cal que estudiem, sinó no treurem bona nota.

Afegeixo un matís: sé que hi ha algunes paraules "conflictives", però m'he cenyit estrictament al que diu actualment la normativa del català. Sóc conscient, doncs, que la "naturalitat" de com sonen o s'escriuen algunes paraules sovint no és l'adequada. Sabeu per quina paraula o oració ho dic?

Bones vacances a tothom! Seguim al setembre amb les energies renovades i les piles a ple rendiment!

dilluns, 30 de juny de 2014

'Curva' o 'corba'?

No us heu plantejat mai la diferència entre aquestes dues paraules? Quina és? Existeixen totes dues? Vegem-ho.

D'entrada, ja podem afirmar que la paraula "curva" no apareix en el DIEC2. Per tant, segons el diccionari de català normatiu no és correcta. I "corba", doncs, existeix? Efectivament, i aplega tots els significats que té "curva" en castellà. Un cop més, ens trobem davant d'un cas de calc del castellà. I això que en aquest cas només canvia el timbre de la vocal tònica (de [u] a [o]).

I, en el cas de les carreteres, com en diem de les conegudes "curvas"? Doncs en català en diem "revolts", així de simple. És a dir: un revolt té una trajectòria corba, però no és una corba.

dimecres, 7 de maig de 2014

Reflexions interessants de David Miró

Tot seguit us adjunto un article que m'ha semblat força interessant d'en David Miró, publicat al diari Ara el passat 31 de març. Que el pengi no vol dir que hi estigui totalment d'acord, simplement ho faig perquè em sembla que la reflexió que fa sobre el tema d'escriure malament és certa.

UN DELS EFECTES col·laterals de l’explosió de les xarxes socials és l’augment exponencial de la producció escrita mundial, de manera que gràcies al miracle de Twitter, Facebook i WhatsApp els aficionats a la psicoescriptura tenim una nova manera d’aproximar-nos als personatges públics. Sempre he cregut que l’escriptura és el reflex de l’ànima, perquè ens dóna múltiples pistes sobre la manera de pensar, que vol dir de ser, de l’autor del text. Si algú escriu enrevessat, amb frases llargues i una gran quantitat de subordinades, és perquè ell mateix és recargolat i complicat, i tendeix a veure les coses pel costat més insospitat. Si algú fa servir moltes metàfores i frases fetes és un esperit eminentment pràctic i té un cervell que funciona per analogia. Per contra, aquell que escriu fàcil i transparent, aquell que té la capacitat de veure-hi clar on altres hi veuen fosc, és perquè té el cap ben moblat i tot ho passa pel sedàs del raciocini.
Però més enllà de l’anàlisi estilística, la prova definitiva, allò que delata de veritat, són les faltes d’ortografia. Hi ha personatges públics, alguns amb altes responsabilitats de govern o a l’empresa privada, amb un perfil de patriota granític, que fan unes faltes que fan esgarrifar. I les fan, a més, sense avergonyir-se’n, davant de tothom. És una cosa que em deixa perplex i que em porta a la següent reflexió. Com puc confiar en algú que no és capaç d’aprendre’s un senzill codi ortogràfic? Com he de dipositar algun crèdit en algú que no es pren seriosament la pròpia llengua? Farien el mateix a Anglaterra o a França? És més, tindrien la mateixa descurança en castellà?
Des d’aquest article vull fer una crida per començar a penalitzar socialment les faltes d’ortografia i a escarnir aquells que no tenen cap excusa per fer-ne. I recordant les figures de Joan Solà i Joan Fuster, diria que, per alliberar un país, el primer pas és escriure bé.

divendres, 4 d’abril de 2014

Sobre la forma 'sisplau'

Segurament heu vist escrita moltes vegades la forma sisplau, però també deveu haver comprovat que en moltes ocasions altra gent (o altres mitjans, si és el cas) escriuen si us plau. Oi que sí? Potser també us heu preguntat per què es produeix aquesta diferència i aquest contrast a l'hora d'escriure-ho. Tot seguit faré algunes reflexions sobre aquesta qüestió.

Des de sempre, la forma que ha predominat en llengua escrita és si us plau, la que històricament ha estat la forma normativa (la "correcta", per entendre'ns i dit així una mica ràpid). Fabra ja ho escrivia així i és d'aquesta manera com ha anat evolucionant amb el pas del temps. De fet, fonèticament parlant, abans també tendia a pronunciar-se [si us 'plaw] o [siws 'plaw], pronunciant com un diftong, en aquest últim cas, el contacte vocàlic entre el si i l'us.

Actualment, però, la forma sisplau s'està imposant, està guanyant terreny en detriment de la tradicional si us plau. Aquesta nova tendència s'observa, sobretot, en publicacions periòdiques i en novel·les (penso en les que publica La butxaca, per exemple). Jo, personalment, sóc partidari d'evolucionar (en el bon sentit de la paraula, ja que totes les llengües evolucionen, i és bo que intentem adaptar-nos-hi al màxim) i de fer servir la forma sisplau. Per què? Per diverses raons que esmento tot seguit (l'ordre no indica importància o jerarquia de cap tipus).

1. Raons fonètiques. A causa de la relaxació a l'hora de fer la pronúncia del si us plau la u ha acabat desapareixent i s'ha consolidat com si fossin dues paraules en lloc de tres (en fonètica, parlo).

2. Raons pragmàtiques. Abans la forma vós era ben viva i utilitzada arreu, motiu pel qual era totalment justificable l'ús de la forma us, la que fa referència al pronom vós. Actualment ha desaparegut (de fet, ja pràcticament no s'usa ni el vostè), de manera que aquest us queda una mica desfasat i és incoherent si tractem una persona de tu.

3. Raons morfològiques (molt lligades a les anteriors). No té sentit usar la forma us si tampoc no utilitzaríem et quan tractem algú de tu. És a dir, si no diríem mai si et plau (o almenys jo crec que ben poca gent ho diria de manera espontània), no és lògic ni coherent, penso, dir si us plau. És cert que aquest us ha perdut gairebé totalment el seu significat real i ja no el percebem com un pronom referent al vós, però morfològicament parlant crec que no ho podem passar per alt.

Bé, aquí deixo les meves reflexions sobre el tema, i raono per què em decanto per la forma moderna sisplau. És la meva opinió, de manera que , com és natural, pot haver-hi algú que en discrepi. Si és així, animeu-vos a respondre i en podrem seguir parlant i debatent.

Com moltes altres vegades, us recomano els articles en què Joan Solà parlava d'això i que va publicar ara ja fa molts anys. Els trobareu entre les pàgines 17 i 21 del recull Plantem cara, publicat per La Magrana el 2009, poc abans de morir.

Salut i llengua!

diumenge, 2 de març de 2014

Article de la Núria Puyuelo

Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 24 de gener del 2014
 

‘Cadascú’ o ‘cadascun’?

De les frases següents quina diríeu que és correcta: “Per sopar, portarà un plat cadascun”, “Per sopar, portarà un plat cadascú”, o “Per sopar, portarà un plat cada u”, o “un plat cada un”? Les oracions correctes són la segona i la tercera. Vegem per què.
 
Cadascun/a i cada un/cada una són dos adjectius indefinits sinònims, és a dir, que podem fer servir l’un o l’altre indistintivament. Tenen formes per al masculí i el femení però sempre s’usen en singular. Acompanyen un nom de persona o de cosa i van seguits de la preposició de (“Han repartit una medalla a cadascun (o ‘cada un’) dels premiats” o “Cadascun (o ‘cada un’) dels problemes té una solució”). Ara bé, aquest nom es pot elidir sempre que pel context quedi clar quin és el referent: “A l’assemblea hi havia un miler d’assistents. Han regalat un adhesiu a cadascun (cada un)”. S’entén que és a “cadascun dels assistents”.
 
Per contra, les formes sinònimes cadascú i cada u designen tota persona sense distinció. Tenen un sentit semblant a tothom, però tenen més a veure amb la individualitat que no pas en la col·lectivitat. Van sempre en singular, perquè són invariables, tant pel que fa al gènere com al nombre, i els elements que hi fan referència sempre van en masculí singular: “Cadascú és lliure de pensar el que vulgui”. Una altra de les característiques que els diferencia és que cadascú sempre es refereix a persones (“Cadascú és lliure de pensar el que vulgui” o “Cadascú fa el que pot”), mentre que els indefinits cadascun i cada un poden tenir com a referent una cosa o una persona (“Han cosit una butxaca a cadascun dels pantalons” o “He anat de rebaixes i m’he comprat dos jerseis. M’han costat deu euros cadascun”).
 
Sabíeu que...
L’adjectiu cadascú és invariable mentre que cadascun/a té forma masculina i femenina, però sempre s’escriu en singular.


Pd. Malgrat que hi ha alguns errors (ortotipogràfics, sobretot) no he volgut modificar res perquè volia respectar l'original.

dimecres, 22 de gener de 2014

Sobre el quantificador 'bastant'

L’entrada d’avui la dedicarem a parlar del quantificador ‘bastant’.

Quan vaig parlar sobre aquest quantificador i altres, ara fa una mica més de 2 anys (http://lespaidelcatala.blogspot.com.es/2011/11/apunts-sobre-els-quantitatius.html), havia passat per alt alguns canvis que ara a continuació us explico. Afirmava que la forma ‘bastant’ només tenia flexió de nombre i no pas de gènere. Això era cert fa uns anys, però no ho és pas ara. En aquell moment potser encara havia passat desapercebut aquest canvi, segurament per això no havia “actualitzat” el xip normatiu.

En l’última actualització del DIEC es va incorporar la forma femenina (tant en singular com en plural, lògicament) del quantitatiu ‘bastant’. Aquest és un canvi substancial, ja que fins fa ben poc les formes ‘bastanta’ i ‘bastantes’ no eren acceptades per la normativa, malgrat que eren les formes més habituals en la llengua oral. En la llengua escrita, curiosament, ben sovint observava casos en què quan el quantitatiu havia de precedir mots femenins es preferia canviar-lo per formes com ‘força’ o ‘molt’ (depèn, naturalment, del context) per evitar d’escriure ‘bastant’ davant d’un mot femení.

Els arguments que ara tenim a favor de la flexió de gènere encara van més enllà de la simple cerca al DIEC2. I és que l’esborrany provisional de la futura gramàtica normativa que l’IEC té penjat a la seva pàgina web ja s’explicita de manera clara que a partir d’ara ja no caldrà que patim pas per aquestes formes. Ho podreu trobar en el següent enllaç, a les pàgines 151 i 152, dintre del capítol 14.2 de la part de Morfologia flexiva (http://www2.iec.cat/institucio/seccions/Filologica/gramatica/default.asp).


Crec, posats a opinar, que la decisió de l’Institut d’Estudis Catalans és molt encertada. No tan sols perquè era il·lògic haver d’emprar la forma ‘bastant’ davant de paraules femenines, sinó també perquè tenim altres quantificadors com ‘quant’, ‘tant’, ‘molt’ o ‘poc’, per exemple, que sí que presenten la flexió. Per tant, una mesura d’homogeneïtzació del sistema flexiu d’aquests quantitatius que penso que és lògica i coherent.