Cercar en aquest blog

dimecres, 17 de desembre de 2014

Casos mal pronunciats de fonètica sintàctica

Ara fa cosa d'un any parlava, en una entrada del blog, sobre la problemàtica que representa el mal pronunciament d'algunes esses en català. En aquella entrada feia referència a casos com agressió, transició i paraules d'aquest estil, en què malgrat que la presència d'una grafia o altra hauria de ser inequívoc quant a la pronúncia, molta gent, seguint una tendència general, les pronuncia a l'inrevés (les sordes com a sonores i les sonores com a sordes).

Avui, però, vull parlar de casos de fonètica sintàctica. Entenc per fonètica sintàctica l'estructura sil·làbica que es forma en el contacte de mots, a causa del qual l'anomenada resil·labificació canvia l'estructura accentual de les paraules en contacte i fa que es prununciïn com una síl·laba malgrat que, ortogràficament parlant, formin part de dues paraules diferents.

Pensem en un cas com les olles. És molt clar que aquesta s (consonant fricativa alveolar sorda) en posició final es pronunciaria sorda si fos a final absolut de mot. Però com que l'enllacem amb una paraula que comença amb vocal es pronuncia com a sonora: le[z] olles. Segurament aquest és el cas més senzill de detectar quan algú comet l'error (el comet, sobretot, gent castellanoparlant que no té el so de la essa sorda en el seu repertori fonètic habitual).

Ara bé, en casos com dos gats o dues dones, per exemple, la essa també ha de ser sonora, perquè la g i la d són consonants sonores. Cal tenir en compte que la essa sempre es pronuncia sonora quan la segueix una vocal o bé una consonant sonora. En la resta de casos és sorda: dos cops, els tècnics

Tingueu en compte, però, que només estic parlant de la característica sorda o sonora de la essa, bandejant la resta de característiques articulatòries que adopta en contacte, per exemple, amb una t o altres consonants que en modifiquen lleument els punts d'articulació.

4 comentaris:

Edith ha dit...

Hola Abel! Deixa’m abusar una mica més de la teva paciència amb dues preguntetes que m’atabalen. La primera va sobre “Donar o fer”. Això em sobrepassa!!! Et poso dos exemples.
- donar-li una última ullada al seu correu personal.
- Amb compte de no cremar-se va agafar el got de llet i li va donar un glop
La segona pregunta va sobre “glop i glopada”. Seria correcte en la segona frase canviar glop per glopada? Una abraçada

Abel ha dit...

Hola, Edith,
Tranquil, no abuses; resoldre dubtes també forma part de la meva feina! Aviam, anem a pams.
Sobre el tema de "donar" o "fer". És una d'aquelles qüestions que penso que caldria estudiar a fons per poder saber com actua el fenomen i quin comportament té en funció del context, perquè tradicionalment totes dues formes han estat utilitzades indistintament (i així ho reflecteixen textos de fa molts anys). Però un dia algú va dir que "donar un petó", "donar un glop", etc., era un calc del castellà, i que calia usar "fer", que argumentava que era més genuí. Jo tinc per costum usar "fer", però no censuro (quan corregeixo textos, per exemple, tot i que cada text és diferent i el context també varia) les construccions amb "donar". Per tant, la recomanació és que ho diguis com et surti a tu i com et soni millor. (Els puristes, per entendre'ns, et diran que només "fer" és correcte.)
La segona pregunta és senzilla, em sembla. Un "glop" té el significat que tu hi has donat en la segona frase, el de 'beure una petita quantitat d'un líquid'. Però "glopada" no té aquest sentit. Sí que podem dir una "glopada d'aire" (= 'cop de vent'; molt freqüent en moltes novel·les, per cert, aquesta "glopada d'aire"), per exemple, però no una "glopada d'aigua". Si mires la definició al DIEC2 (tot i que reconec que no és gaire clara, la veritat) potser et pot ajudar.
Espero haver-te ajudat jo també! Si et cal res més no dubtis a preguntar.
Una abraçada!

Edith ha dit...

Agraïda Abel, com sempre clar i entenedor. Una abraçada

Abel ha dit...

Me n'alegro, doncs, Edith! Qualsevol altra cosa que calgui ja ho saps, aquí em tens.
Una abraçada